Una qüestió de (no) Estat

Encara que el tema mai no ha abandonat la palestra, en els últims mesos i anys ha rebrotat el debat sobre les llengües cooficials i els espais d’ús que tenen reservats en aquelles CA amb llengües pròpies. Ara bé, atès que es tracta d’un debat que a les zones monolingües de l’Estat sol ser abordat amb certes mancances quant a informació i pluralitat de punts de vista, el director de cuartopoder.es em va animar a escriure un article sobre la situació de la llengua catalana, quelcom que intentaré fer en les línies que segueixen. La intenció no és una altra que la d’intentar apropar a tots els espanyols que es pugui una realitat (la de la llengua catalana) que molts cops és percebuda com aliena, i reflexionar sobre per què, després de més de quatre dècades de democràcia, això segueix sent així.

“Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”

Aquesta frase fou extreta d’unes instruccions secretes dictades als corregidors (funcionaris de la corona espanyola) presents al territori de Catalunya el 20 de febrer del 1712, en plena Guerra de Successió. La instrucció completa deia el següent: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. Potser aquesta frase sigui un dels millors reflexos de la voluntat històrica de l’Estat espanyol, especialment a partir del segle XVIII, amb l’adveniment de la monarquia absolutista dels Borbó, de bastir els seus fonaments moderns sobre la minorització activa o passiva de la llengua catalana (entre d’altres), amb l’objectiu de recloure-la a l’àmbit domèstic i reservar per al castellà el paper de llengua d’expressió pública, tant per als ciutadans com per a l’administració.

Avui dia hi ha persones, algunes molt influents, que continuen posant en dubte aquesta voluntat històrica de les elits que controlen el poder a l’Estat. Sense anar gaire lluny, el rei Joan Carles I va manifestar al 2001 que “nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”. La història, no obstant això, és tossuda, i desmenteix aquesta visió romàntica de l’expansió del castellà per les terres de l’actual Estat espanyol (i per les d’altres continents).

El reguitzell de prohibicions que ha hagut de suportar el català durant aquests últims segles és una mostra palpable i indiscutible d’aquesta voluntat. Només per posar alguns exemples, l’any 1768 Carles III va prohibir la presència del català a l’escola, el mateix monarca que al 1773 prohibia emprar aquesta llengua (i unes altres que no fossin el castellà) en els llibres de comptabilitat. El seu successor, Carles IV, prohibiria al 1799 “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano“. Ja al segle XIX, l’Estat decretava l’any 1820 l’ús exclusiu del castellà en les causes criminals, i al 1821, 1825 o 1857 els plans i lleis d’educació reforçaven el castellà com a llengua d’educació a tot el territori espanyol. Seguim, per exemple, l’any 1924 amb una Reial Ordre que sancionava els mestres que ensenyessin en català, i així arribem al 1939, any en què els colpistes guanyen la Guerra Civil i el general Francisco Franco manifesta que “la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española”. Poden imaginar el que va venir després durant quatre dècades.

Sens dubte, avui la situació de la llengua catalana ha millorat sensiblement en termes d’espais d’ús, així com de reconeixement i promoció institucional, i els seus parlants ja no hem d’aguantar prohibicions extravagants com per exemple la que l’any 1896 va emetre la Direcció General de Correus i Telègrafs que prohibia parlar en català per telèfon (l’astracanada va durar només una setmana). No obstant això, el camí que s’ha recorregut és manifestament insuficient, i l’Estat espanyol segueix oferint mostres palpables de desinterès (per no dir una altra cosa) en la matèria.

El català, llengua del carrer…

Segons les dades més actuals de què disposem, el català té al voltant de 8,6 milions de parlants entre la població major de 14 anys, repartits entre Catalunya (aprox. 5,2 milions), el País Valencià (aprox. 2,53 milions), les Illes Balears (aprox. 770.000), la Catalunya Nord (aprox. 130.000), Andorra (aprox. 35.000), la Franja de Ponent (aprox. 34.000) i el l’Alguer (aprox. 22.000). Per tant, els catalanoparlants representen al voltant d’un 22% de la població espanyola (sense comptar amb els parlants de fora de les fronteres espanyoles). Al seu torn, aquestes xifres situen el català entre les trenta llengües amb més parlants d’Europa, fet que la col·loca per davant d’idiomes com el croat, el danès o el finès.

De tots aquests parlants, alguns l’utilitzen més habitualment que d’altres. En el cas de Catalunya, per exemple, el 43,5% de la població declara tenir el català (ja sigui només, o conjuntament amb el castellà) com a llengua habitual, un percentatge que ascendeix al 50,3% en el cas de les Balears o al 55,9% en el cas de la Franja de Ponent. Finalment, al País Valencià, tot i que l’última enquesta del Govern no ofereix aquesta dada, sí que podem afirmar que un 31% de la població dels territoris de parla catalana d’aquesta comunitat utilitzen aquesta llengua a casa.

… però no de l’Estat

Malgrat aquesta realitat quant a l’ús social de la llengua, el català segueix sent tractat per l’Estat espanyol com quelcom relativament aliè a ell. Posem-ne alguns exemples.

En primer lloc, i potser el més representatiu, la Constitució Espanyola (CE) del 1978 no reconeix el català (i les altres llengües que no són el castellà) com a llengües oficials de l’Estat. Concretament, en el seu article 3.1 estableix que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la”. Així doncs, la llengua parlada pel 22% de la població espanyola no és considerada llengua de l’Estat, cosa que podria ser considerat sorprenent si tenim en compte que en altres realitats plurilingües similars a l’espanyola succeeix el contrari. Com a exemples podem posar el Canadà, a on el francès, juntament amb l’anglès, és llengua oficial de l’Estat, malgrat que els francòfons representen tan sols el 20% de la població canadenca. Quelcom similar succeeix a Suïssa, país amb tres idiomes oficials (alemany, francès i italià), dels quals el francès representa el 20% de la població i l’italià menys del 7%, o a Bèlgica, a on l’alemany és una de les llengües oficials de l’Estat tot i que els seus parlants representen menys d’un 1% de la població belga.

En segon lloc, del mateix article de la CE en destaca la frase que estableix que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la [la llengua castellana] i el dret a usar-la”. Recordem, per un moment, el rei Joan Carles I quan indicava que “nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro”. Què succeeix a d’altres països plurilingües? Al Canadà, per exemple, hi ha més de 4 milions d’habitants (un 12% de la població) que no parlen anglès, que és la llengua materna del 60% dels canadencs. En efecte, la constitució canadenca no estableix el “deure” de conèixer la llengua de la majoria, sinó que, per contra, la Canadian Charter of Rights and Freedoms (articles 16 a 22) estableix tan sols drets d’ús per als anglòfons i els francòfons. Que la CE fixi com a obligatori el coneixement d’un dels idiomes presents a l’Estat espanyol deixa entreveure, d’una banda, la importància d’aquesta llengua en la construcció d’una homogeneïtat social al llarg de tot el territori, així com el caràcter secundari que aquest mateix Estat confereix a les llengües (i per tant als seus parlants) que no siguin el castellà.

En tercer lloc, i com a conseqüència dels punts anteriors, el català (i les altres llengües espanyoles que no són el castellà) està completament absent del Congrés dels Diputats (no pas al Senat, a on si que tenen espais d’ús). Hauria de ser cridaner que a la cambra més important de les Corts, que representa el conjunt de la ciutadania espanyola, els diputats i diputades no puguin emprar les seves llengües maternes (i naturals del territori espanyol) com a llengües de treball i estiguin obligats a emprar-hi només la llengua d’una part de la ciutadania. Tot i que és cert que existeixen les discriminacions positives (és el cas de la llei d’igualtat entre homes i dones, per exemple), aquestes solen aplicar-se en defensa de les minories o sectors socials més desfavorits, però mai en defensa de les majories, que pel fet de ser-ho ja estan més que protegides senzillament pel seu pes demogràfic i social. A llocs com el parlament català, el valencià, el balear, el basc o el gallec és habitual veure els diputats emprar qualsevol de les llengües oficials en aquests territoris; per què no al Congrés dels Diputats?

Finalment, i com a darrer exemple, cal remarcar la resistència del Poder Judicial a garantir degudament els drets dels catalanoparlants en les seves relacions amb aquest poder de l’Estat, ja sigui a l’hora de declarar-hi (com s’ha vist en el judici als presos polítics independentistes), realitzar-hi tràmits o rebre’n comunicacions. A mode il·lustratiu, els jutges i fiscals que exerceixen a Catalunya no tenen l’obligació de conèixer el català (el Congrés ha rebutjat establir-lo com a requisit), sense importar l’impacte que això pugui tenir sobre les persones que, lliurement, decideixin dur a terme un procés judicial o una declaració en aquest idioma i no en castellà. Per contrast, a Bèlgica, a la regió de Brussel·les, a on són llengües oficials el francès i el neerlandès, els ciutadans decideixen en quin dels dos idiomes volen comparèixer davant de la justícia, motiu pel qual les parts afectades escullen la llengua que farà servir el jutge i tot el procediment. Això és inimaginable a les nostres latituds.

Més enllà d’aquests exemples, de caire més general i institucional, podríem posar altres exemples més quotidians en què la legislació estatal no protegeix els drets lingüístics dels catalanoparlants. Si no ho creuen, vagin a Barcelona, València o Palma i intentin: anar al cinema a veure una pel·lícula doblada al català (probablement tinguin més sort si volen anar a veure una pel·lícula en anglès); comprar un medicament i llegir el prospecte en algun idioma que no sigui el castellà; adquirir un videojoc amb interfície en català; anar a un supermercat i trobar la informació nutricional dels productes en un idioma que no siguin el castellà o el portuguès (hi ha supermercats que l’ofereixen en les seves marques blanques, o marques concretes que també ho fan, però no són la majoria ni de bon tros); trucar a una companyia de comunicacions (les habituals) i que t’atenguin en llengua catalana; i així un llarg etcètera.

No és personal, són negocis

Alguns diuen que són coses de la demografia i el mercat, que si el castellà és l’única llengua en què els ciutadans de l’Estat podem rebre determinats serveis és perquè tothom la coneix i a les empreses o al mateix Estat no els surt rendible invertir en altres idiomes; total, els entendran de totes maneres. I així es tanca el cercle argumentatiu per condemnar el català, el basc o el gallec a l’ostracisme. S’imposa el coneixement d’una llengua, i després s’utilitza l’excusa que tothom la coneix per negar un tracte igualitari als parlants d’altres llengües en un territori. Algú podria dir que això fa ferum a “mentalitat imperialista”.

Però deixem a un costat aquesta agradable ficció del mercat, que només serveix per netejar consciències (i ocultar veritables motivacions), i anem a un tema més prosaic. Probablement no ho sàpiguen, però hi ha com a mínim 141 normes propositives dictades per l’Estat espanyol que obliguen a la utilització de la llengua castellana. Certament no es tracta d’un fet noticiable, ja que tots els Estats elaboren legislació lingüística per regular les administracions i el mercat als seus respectius territoris. El problema, en termes d’igualtat de la ciutadania, ve quan aquesta legislació tan sols vetlla pels drets dels parlants d’un dels idiomes presents al territori d’un Estat. En el cas del català hi ha legislació elaborada pels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears que intenta protegir els drets dels parlants d’aquesta llengua, però la pregunta és per què l’Estat espanyol no ha assumit aquesta defensa i protecció com una tasca pròpia, de la mateixa manera que ho fa amb el castellà.

Al cap i a la fi, es pot aspirar que una comunitat lingüística se senti vinculada a un Estat que no percep com a pròpia la llengua d’aquesta comunitat? No cal ser politòleg o sociòleg per respondre aquesta pregunta. Només cal aplicar el sentit comú. Se sentiria algú de Valladolid vinculat a un Estat que no li garanteix un jutge que parli castellà? Se sentiria algú de Madrid vinculat a un Estat que no vetlla perquè pugui llegir el prospecte dels medicaments en castellà? Se sentiria algú de Toledo vinculat a un Estat que no es preocupa de garantir que pugui llegir les instruccions d’un electrodomèstic en castellà? Se sentiria algú de Sevilla vinculat a un Estat que posa en dubte constantment que l’andalús sigui un dialecte del castellà i que s’obstina a defensar que parla un idioma diferent al que es parla a Ciudad Real?

Com es pot veure, el camí per recórrer és encara molt llarg, si al que s’aspira és a assolir una igualtat efectiva entre el castellà, el català i les altres llengües pròpies de l’Estat espanyol. La qüestió a plantejar és: existeix aquesta voluntat? És possible revertir més de tres segles de projecte uniformitzador per transitar cap a un Estat en què la pluralitat lingüística sigui protegida i fomentada, i no combatuda? Potser el somni feixista d’una unitat nacional absoluta, amb una sola llengua (el castellà) i una sola personalitat (l’espanyola), estigui massa arrelat en les estructures de poder, massa normalitzat en l’àmbit social i polític, com per ser a temps de fer marxa enrere. Si després de quaranta anys de democràcia gairebé ningú no ha combatut aquesta idea, per què ho haurien de fer ara?

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.