República, legitimitat i democràcia

A les eleccions catalanes de l’any 2006, molt abans de la sentència de l’Estatut, de les manifestacions multitudinàries dels 11 de setembre, de la consulta del 9-N, de les eleccions del 27-S, del referèndum de l’1-O i de la declaració d’independència del 27-O, l’independentisme va obtenir el 14,03% dels vots i 21 diputats. Onze anys més tard, a les eleccions del 2017, l’independentisme va obtenir el 47,50% dels vots i 70 escons. En una dècada, les forces polítiques independentistes han més que triplicat el percentatge de vot i el nombre de diputats. Per què? Què ha permès ampliar d’una manera tan sobtada el suport social i electoral d’aquest corrent del catalanisme?

Molts consideren la sentència de l’Estatut com el tret de sortida de l’auge de l’independentisme, tot i que possiblement podríem situar-ne els inicis en els debats que es van produir durant procés de reforma d’aquest Estatut, quan un gruix destacat de la societat catalana va començar a percebre el que després es faria patent l’any 2010: la ruptura de la “constitució territorial”, en paraules del catedràtic Pérez Royo. Anem pas a pas.

Per començar, si volem entendre com hem arribat fins aquí hem de partir del fet que la societat catalana, d’una manera majoritària, es reconeix a si mateixa com a subjecte polític amb uns interessos propis que no sempre han de coincidir necessàriament amb els del conjunt de la societat espanyola. En aquest sentit, l’existència d’un sistema de partits propi i diferenciat del del conjunt de l’Estat permet constatar la realitat d’aquesta autopercepció de subjectivitat política dels catalans.

I això per què és important? Giovanni Sartori, un dels principals experts en teoria de la democràcia dels darrers temps, deia a la seva obra Què és la democràcia? (1993) que “democràcia vol dir que el poder és legítim només quan la seva investidura ve de baix, només si emana de la voluntat popular, cosa que significa, en concret, si és lliurement consentit“. Recordem que la societat catalana, mitjançant el referèndum del 2006, havia aprovat l’Estatut emanat del pacte entre el Parlament de Catalunya i les Corts Espanyoles amb un 74% dels vots a favor. Per tant, si tenim en compte l’autopercepció de subjectivitat política, no costa molt d’entendre que, per a molts catalans, la sentència del TC del 2010 va convertir l’Estatut vigent (i per extensió el sistema constitucional espanyol) en un marc no emanat de la voluntat popular i, per tant, en un marc que no gaudia del seu lliure consentiment, és a dir, en un marc no democràtic. El conflicte polític estava servit.

El següent pas en aquest conflicte era previsible en termes de coherència des de la part catalana: reafirmar la seva percepció de subjectivitat política, en aquest cas a través del concepte “dret a decidir”. La idea que hi ha darrere d’aquest concepte entronca amb la legitimitat democràtica del poder descrita per Sartori, en el sentit que la societat catalana manifesta la voluntat que, un cop s’ha trencat el marc de relacions polítiques amb l’Estat lliurement consentit per ella, el nou marc estigui d’acord amb allò que decideixi la voluntat popular [dels catalans], de manera que la nova situació d’equilibri polític respongui al lliure consentiment dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I és en aquest moment, quan l’independentisme agafa la bandera de la legitimitat democràtica (del “dret a decidir” la nova situació d’equilibri polític que tenen els catalans), que aquest moviment aconsegueix connectar amb capes socials que, fins aleshores, se n’havien mantingut allunyades, cosa que li permet convertir-se en el corrent polític majoritari dins del catalanisme i preponderant a la societat catalana. Aquesta fortalesa es manifestarà en la seva plenitud a les eleccions del 27-S del 2015, al referèndum de l’1-O del 2017 i a les eleccions del 21-D del mateix any.

Ara bé, malgrat totes aquestes mostres de potència social i electoral, l’independentisme es troba en aquest moment en un impàs, forçat per les circumstàncies derivades de la suspensió de l’autogovern i de la recrudescència de la repressió dels aparells de l’Estat. La pregunta a respondre: què cal fer a partir d’ara?

En aquest debat, necessari però que a voltes sembla fet de forma matussera i a la vista de tothom, l’independentisme ha d’avaluar els pros i contres d’avançar per vies que el podrien posar en contradicció amb la mateixa idea que l’ha fet fort: la legitimitat democràtica. Seguint Sartorius, sorgeix una altra pregunta: si ara arribés la República Catalana, podríem dir que el nou poder emana de la voluntat popular i que, per tant, ha estat lliurement consentit pel conjunt del poble de Catalunya?

Un dels principis que es considera bàsic en una democràcia és l’anomenat principi majoritari, el qual estableix que les decisions que es prenen han de rebre el suport de la majoria del poble, cosa que sovint s’equipara a obtenir la meitat més un dels vots. En aquest sentit, Sartorius estableix que “el poble que decideix en termes de principi majoritari absolut és, la major part dels cops, un cos que representa el poble i que reflecteix, en gran part, la majoria que l’escull”. És el suport a la República Catalana majoritari entre el poble català?

Al referèndum de l’1-O el sí a la independència va recollir uns 2.044.000 vots, cosa que va representar una mica més del 90% dels vots vàlids amb una participació del 43%. Ara bé, si les circumstàncies en què es va celebrar aquest referèndum haguessin estat les habituals en aquest tipus de cites electorals, no sembla forassenyat pensar que la participació hagués estat força més elevada, potser similar a la de les eleccions del 21-D (79%). En aquest supòsit, i tenint en compte que el cens de l’1-O era d’una mica més de 5.313.000 persones, l’independentisme hagués hagut d’assolir més de 2.101.000 vots per traspassar la barrera del 50%, cosa que, com veiem, no hagués succeït amb els resultats de l’1-O a la mà.

Malgrat tot, les circumstàncies de repressió política i violència policial que van rodejar la celebració de l’1-O fan difícil que puguem fer extrapolacions sobre els seus resultats. Ara bé, que va passar a les eleccions del 21-D? La participació, com ja hem dit, va ser d’una mica més del 79% del cens, i els partits independentistes van obtenir-hi el 47,5% dels vots (2.079.340). De nou, les forces independentistes es van quedar a les portes d’assolir la meitat més un dels vots vàlids, concretament a 109.060 vots, ja que haguessin hagut d’assolir la xifra de 2.188.400 paperetes. En tot cas, i un altre cop per un estret marge, l’independentisme no va assolir la majoria del cos electoral.

Aquests dos resultats, amb un marge de temps escàs de dos mesos, permeten arribar a la conclusió que, tot i que per ben poc, l’independentisme no hauria assolit encara la majoria del poble (manifestat, en aquest cas, en el cos electoral). Així doncs, sembla que un hipotètic adveniment de la República Catalana no compliria (encara) el principi majoritari i, per tant, no estaríem en condicions d’afirmar que respongués a la voluntat popular, cosa que podria convertir aquesta República en un règim polític que, en termes de Sartorius, no hauria estat lliurement consentit pel poble.

Sens dubte es fa difícil raonar en aquests termes quan la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme s’eixampla a cada dia que passa, una situació que posa de manifest la magnitud de la podridura dels fonaments en què descansa l’Estat espanyol, disposat a violar llibertats fonamentals i principis democràtics elementals per salvaguardar la seva unitat. Ara bé, tot i la baixesa ètica i moral dels seus adversaris, l’independentisme no pot perdre de vista que la principal garantia per assolir la República és que aquest nou marc polític sigui percebut pel conjunt del poble de Catalunya com un projecte amb legitimitat democràtica, més enllà de si s’hi està o no d’acord. I la realitat és que, a data d’avui, avançar cap a la implantació de la República seria ignorar el que ens ha transmès la voluntat popular. L’únic que s’aconseguiria, això sí, és privar el projecte republicà de la imprescindible legitimitat democràtica que necessita per garantir la seva perpetuació. A partir d’aquí, l’independentisme no estaria en disposició de demanar al 52,5% dels catalans que el 21-D no van optar per opcions independentistes que respectessin el nou marc republicà, ja que no es pot esperar que una minoria se sotmeti al principi majoritari de la democràcia quan aquesta “minoria” no es reconeix, amb raó, com a tal.

Com diria el tòpic, podem fer-nos trampes al solitari pensant que haver guanyat unes eleccions en escons dona carta blanca a l’independentisme per avançar cap als seus objectius legítims, però la realitat és que ara mateix no hi hauria cap legitimitat (institucional sí, però no pas democràtica) en els passos que seguíssim cap a la construcció de la República. Potser convindria preguntar-nos si aquesta és la República a què aspirem.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.