Antonio Garamendi, que podria ser el proper president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), afirmava recentment a una entrevista a Ràdio Nacional d’Espanya que establir per llei un salari mínim de 14.000 euros anuals (és a dir, de 1.000 euros mensuals en 14 pagues) podia influir en les contractacions. En una línia similar, quan al gener del 2015 es va introduir a Alemanya el salari mínim federal de 8,50€ per hora, diversos economistes van alertar que els Estats federats amb salaris més baixos patirien un xoc econòmic que comportaria un augment de l’atur i, per extensió, un increment de l’emigració d’aquestes regions cap a l’exterior.
Darrere d’aquestes dues prediccions hi ha el que John Schmitt, a un article publicat pel Center For Economic and Policy Research (CEPR), identifica com a model estàndard competitiu, segons el qual “un salari mínim obligatori exclourà de les feines com a mínim alguns treballadors amb salaris baixos i rebaixarà l’ocupació inequívocament”.
Partint d’aquesta base, a on es troba el salari mínim legal a l’Estat espanyol? Quins acords s’han assolit per apujar-lo? I, si s’apugés, caldria esperar un increment de l’atur a causa d’aquest fet, especialment entre els treballadors menys qualificats?
El salari mínim a l’Estat espanyol: realitat i acords de millora
Actualment, el salari mínim (SM) a l’Estat espanyol està fixat en 858,55€ mensuals. De tots els països de la UE-15 que disposen d’aquesta figura, l’espanyol és el tercer SM més baix, només per sobre de Portugal (676,67€) i Grècia (683,76€). A la resta de països de la UE-15 amb SM, aquest es troba per sobre dels 1.460€, amb el màxim a Luxemburg, a on arriba fins als 1.998,59€.
Més enllà d’aquesta comparació amb altres països europeus, cal destacar que la Carta Social Europea, aprovada a la dècada dels anys 60 del segle XX i ratificada per Espanya l’any 1978, estableix que el SM ha d’assolir almenys el 60% del salari mitjà de cada Estat. En aquest sentit, el salari mitjà a l’Estat espanyol va ser de 23.156€ bruts l’any 2016, o el que és el mateix, de 1.929,67€ mensuals en 12 pagues. Per tant, si el SM hagués complert la Carta Social Europea, aquell any hagués hagut de ser de 1.157,80€ mensuals, però va ser de 764,40€, és a dir, un 39,6% del salari mitjà i 393,40€ més baix del que li hagués correspost.
Davant d’aquesta realitat, recentment el govern central, els sindicats i la patronal han establert un acord amb la previsió que el SM arribi als 1.000€ mensuals l’any 2020, tot i que cal destacar que seguirà sent una quantitat insuficient per complir amb les recomanacions de la Carta Social Europea.
L’impacte sobre l’ocupació d’un increment del salari mínim: l’evidència científica
Si l’any 2020 el SM espanyol arribés als 1.000€ i, per tant, experimentés un increment del 16,4% en dos anys, caldria patir pel seu impacte a la contractació, tal com assegurava el Sr. Antonio Garamendi?
En un article d’en John Schmitt al qual hem fet referència anteriorment, titulat Why Does Minimum Wage Have No Discernible Effect on Employment?, l’autor realitza una extensa revisió de la literatura que ha estudiat els possibles efectes del salari mínim sobre l’ocupació -aproximadament des de l’any 2000-. I la conclusió a la qual arriba és que l’evidència apunta que un increment modest del salari mínim no tindria cap resposta quant a ocupació, o com a molt una resposta petita. Alhora, l’evidència mostra que la presència d’un salari mínim també tindria un efecte petit o no discernible en les perspectives laborals dels treballadors amb salaris baixos.
Tot i que a priori aquest resultat pugui representar un contrasentit per al mainstream neoliberal, en John Schmitt indica que “la raó més plausible per aquest resultat és que el cost del salari mínim és petit en relació amb els costos totals de la majoria d’empreses, i que és només modest en relació amb els salaris pagats als treballadors amb salaris baixos”. Al seu torn, l’autor assegura que “l’empresari (i els treballadors) responen en múltiples fronts a qualsevol increment del salari mínim”.
Per tant, segons en John Schmitt l’establiment o l’increment del salari mínim no repercutiria en l’ocupació ni en les perspectives laborals dels treballadors amb salaris més baixos perquè empresaris i treballadors disposarien d’altres canals mitjançant els quals absorbirien el xoc econòmic que representa el salari mínim. I de quins canals parlem? L’autor en detalla els següents:
D’acord amb l’estudi dut a terme per en John Schmitt, l’evidència més forta indicaria que els canals més importants d’ajustament serien (1) la reducció dels reemplaçaments, (2) la reducció en els salaris dels treballadors amb salaris més elevats i (3) petits increments en els preus. Tal com afirma el mateix autor “qualsevol d’aquests canals podria ser suficient per eliminar la necessitat de retallar l’ocupació o per reduir la grandària d’aquestes retallades fins a un nivell per sota d’on poguessin ser mesurades de manera fiable”, cosa que seria consistent amb les troballes realitzades per la majoria d’estudis sobre la qüestió.
El cas alemany com a exemple
En consonància amb les conclusions de l’article d’en John Schmitt, l’estudi The regional effects of Germany’s national minimum wage, publicat el 20 de juny del 2018, dels autors Gabriel Ahlfeldt, Duncan Roth i Tobias Seidel, conclou que, un cop analitzats els nivells d’ocupació entre els anys 2011 i 2016 a Alemanya, “a les regions a on els salaris eren baixos, el salari mínim [fixat a nivell federal per primer cop l’any 2015] va ser introduït sense canvis en els nivells d’ocupació [fins al punt que] l’atur va caure a moltes àrees amb salaris relativament baixos”.
La principal conclusió dels autors, i que serveix per tancar aquest article, és que “els nivells estables d’ocupació a les regions alemanyes amb salaris baixos signifiquen que els treballadors estaven sent mal pagats, ja que els ingressos empresarials van ser transferits als treballadors [després de l’aplicació del salari mínim federal] en comptes de ser retinguts pels empresaris a través d’acomiadaments que haurien reduït la seva factura global en salaris”. Així doncs, l’experiència alemanya serveix per posar en dubte la teoria del mercat laboral segons la qual “l’oferta i la demanda de llocs de treball garanteix que els salaris són fixats correctament d’acord amb la productivitat dels treballadors”. Serà aquest també el cas de l’Estat espanyol?