L’emergència de les tres Espanyes

L’article 2 de la Constitució Espanyola (CE) diu el següent: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”. Així doncs, és de pressuposar que en el moment de l’aprovació del text constitucional la majoria de la població espanyola estava d’acord amb dos principis fonamentals: la indivisibilidad de l’Estat i l’autonomia de les seves parts. Sobre la base d’aquestes dues idees s’ha construït, al llarg de quatre dècades, el que ha estat anomenat “model autonòmic”.

Ara bé, després de 40 anys, segueix existint aquest consens? Les dades del CIS semblen indicar que no. Segons el seu últim baròmetre, publicat el 31 de gener d’enguany, tan sols un 42,2% dels espanyols dona suport a l’actual model de CA, mentre que un 51,3% aposta per models alternatius. En qualsevol cas, que el model vigent no compti amb el beneplàcit de la majoria tampoc no significa que existeixi una majoria alternativa, ja que entre els que no donen suport a l’statu quo un 28,1% aposta per recentralizar l’Estat (ja sigui amb l’eliminació de les CA o amb la rebaixa de la seva autonomia), mentre que un 23,2% aposta per portar la descentralització alguns passos més enllà (ja sigui amb el traspàs de més poder a les autonomies o amb el reconeixement del dret d’autodeterminació).

Ara bé, més enllà de constatar aquesta majoria a favor d’un canvi i, al mateix temps, el dissens que existeix quant al punt cap al qual transitar, és interessant preguntar-se –atès el punt en el qual es troba actualment el debat territorial– si aquesta aparent divisió entre tres propostes és homogènia a nivell de tot l’Estat o si, per contra, les preferències es modifiquen en funció de la CA. Això és important perquè ens pot oferir algunes pistes sobre el que seria necessari per reconstruir un hipotètic nou consens al voltant d’un nou model territorial que portés a una certa estabilització de la situació política espanyola.

Tres apostes de futur sota un mateix sostre

Un primer cop d’ull a les dades ens permet extreure una conclusió: el dissens quant al model territorial no només afecta la societat espanyola en el seu conjunt, sinó que separa les CA quant a preferències de futur. I com es concreta aquesta divisió?

Aparentment podem classificar els territoris de l’Estat en tres grans categories, que coincideixen amb les tres preferències majoritàries que a nivell general mostren els espanyols. Seguint un ordre geogràfic de Madrid cap enfora, en una primera corona al voltant de la capital trobem aquells territoris partidaris de la recentralització, és a dir, a on els ciutadans que aposten per avançar cap a “un Estat en el qual les comunitats autònomes tinguin menor autonomia que en l’actualitat” o cap a “un Estat amb un únic Govern central sense autonomies” són el grup més nombrós. Aquest conjunt de territoris, conformat per les CA de Madrid, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Cantàbria i Aragó, coincideix a la perfecció amb la part més interna del que antany va ser conegut com a Castella (a més a més de l’Aragó), entitat política sobre la qual es va construir a partir de l’Edat Moderna el que avui identifiquem com a Estat espanyol. En totes aquestes CA els partidaris de la recentralització es troben per sobre del 45% de la ciutadania, i assoleixen un màxim a la Comunitat de Madrid amb un 47,9%.

En una segona corona al voltant del cor de l’antiga Castella trobem els territoris partidaris de l’statu quo, grup conformat per les CA de Canàries, Extremadura, Andalusia, Múrcia, País Valencià, Illes Balears, La Rioja, Navarra, Astúries i Galícia. En aquests territoris els partidaris d’“un Estat amb comunitats autònomes com en l’actualitat” constitueixen el grup més nombrós, amb majories que van del 47% a les Illes Balears al 63,3% a Galícia. En aquest sentit, les majories a favor de l’statu quo són més robustes en aquests territoris que les que tenen els partidaris de la recentralització en aquells territoris a on aquesta opció és la més nombrosa. El cas de la Comunitat Foral de Navarra és especial, ja que allà els partidaris de l’statu quo empaten al 42,9% amb els partidaris d’una major descentralització.

I, finalment, en una tercera corona al voltant de la Villa y Corte, trobem els territoris partidaris d’una major descentralització. Per eliminació no és difícil deduir que parlem d’Euskadi i de Catalunya. En tots dos territoris, els partidaris d’“un Estat en el qual les comunitats autònomes tinguin major autonomia que en l’actualitat” o d’“un Estat en el qual es reconegués a les comunitats autònomes la possibilitat de convertir-se en Estats independents” sumen una majoria folgada del 56,8% i del 63,2% respectivament. Són territoris, doncs, a on el consens social es troba al voltant de l’avanç cap a majors quotes d’autogovern, inclòs el reconeixement del dret d’autodeterminació (que en el cas de Catalunya defensen un 37,7% dels enquestats).

Solucions “a la carta”, l’únic consens possible

La conclusió és clara: l’Estat espanyol es troba dividit a nivell territorial entre tres apostes de futur no només diferents, sinó antagòniques. L’antiga Castella empeny cap a la recentralització, Euskadi i Catalunya cap a una major descentralització, i, al mig, aquells territoris que ja estan còmodes amb l’esquema actual de les coses. Es poden reconciliar aquestes tres opcions?

Els pares de la Constitució esperaven (perquè així ho han manifestat alguns d’ells) que la descentralització que es va produir a partir del 1978 només es produís cap a alguns territoris amb reivindicacions històriques d’autogovern, però durant els anys 80 i 90 les elits que governen l’Estat van decidir (no se sap si en un atac de gelosia o de ceguesa política) que aquesta descentralització s’havia d’estendre a tots els racons de l’Estat. Això va anul·lar l’eficàcia de la solució asimètrica o “a la carta” que va quedar plasmada a la Constitució del 1978 per acomodar aquells territoris amb personalitat nacional, fet que ens ha conduït a la situació actual, en la qual alguns territoris pretenen retornar competències a l’Estat (potser perquè, legítimament, mai no les havien volgut), fet que arrossega (i aquí l’error majúscul de les elits polítiques) el conjunt de territoris cap a una situació que tampoc no desitgen. Potser el secret de la recepta per a un nou consens ragui a reconèixer, com ja van fer els redactors de la Constitució, que aquest Estat és tan divers en interessos i expectatives d’autogovern que no hi ha lloc per a solucions universals i homogènies, sinó que es necessiten múltiples solucions adaptades a cada realitat.

En qualsevol cas, el temps per a la construcció de nous consensos s’esgota i, fins i tot, podria haver passat ja. Les elits que governen l’Estat tenen una aposta de futur (avançar cap a una recentralització homogènia de l’Estat), i això només pot provocar un major distanciament no només d’Euskadi i Catalunya, sinó d’altres territoris que actualment no desitgen aquesta recentralització. Fins que aquestes elits (i el conjunt de la societat espanyola) no entenguin que no es pot construir cap consens sense adaptar el model a les demandes i expectatives de cadascun dels territoris, l’Estat seguirà avançant de forma inexorable (més tard o més d’hora) cap a la seva ruptura territorial. I de res no servirà actuar com si aquest problema polític fos aliè al conjunt de l’Estat i estigués tan sols focalitzat en uns territoris concrets. El temps no passa debades per a ningú.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.