Jo confesso: soc traïdor

Amb el permís del reconegut escriptor Jaume Cabré, manllevo el títol d’una de les seves obres més il·lustres amb la intenció de descobrir-me davant vostre. Jo confesso, soc traïdor:

  • Jo confesso, per creure que els independentistes vam menystenir el nostre rival, i que aquesta va ser una de les raons per les quals no vam poder fer efectiva la República.
  • Jo confesso, per pensar que els independentistes vam sobreestimar les nostres forces, i que aquesta va ser una altra de les raons per les quals no vam poder fer efectiva la República.
  • Jo confesso, per considerar que no teníem prou legitimitat per implementar la República amb un suport electoral directe del 48%.
  • Jo confesso, per creure que, tot i que no haguéssim hagut de fer el pas, si el fèiem haguéssim hagut d’arribar fins al final.
  • Jo confesso, per pensar que el govern de la Generalitat hagués hagut de mantenir la unitat d’acció i que tots els seus membres haguessin hagut de prendre la mateixa determinació (marxar o quedar-se) després del dia 27-O.
  • Jo confesso, per considerar que si la decisió del govern era marxar, l’últim que ho hagués hagut de fer era el seu president, de la mateixa manera que el capità d’un vaixell ha de ser el darrer a marxar quan aquest té problemes.
  • Jo confesso, per creure que tots els independentistes vam acatar el 155 quan vam decidir presentar-nos a les eleccions convocades per Mariano Rajoy.
  • Jo confesso, per pensar que era el nostre deure presentar-nos a aquelles eleccions, per tal de defensar allò que teníem i que ens volien prendre, tot i que no fos allò a què aspiràvem.
  • Jo confesso, per defensar que vull construir una República de ciutadans i ciutadanes lliures sobre la base d’una majoria democràtica, no sobre cap altra base.
  • Jo confesso, per considerar que tot i haver tornat a guanyar les eleccions amb majoria absoluta d’escons, seguim sense tenir prou legitimitat per implementar aquesta República que anhelo.
  • Jo confesso, per creure que cal que encara en siguem molts més, perquè no ens enfrontem a un Estat en fallida, sinó a una maquinària de poder organitzada que pretén anorrear-nos, i per tant, com a part feble del conflicte, només hi ha una cosa que no ens podem permetre, i és no ser conscients dels nostres punts dèbils.
  • Jo confesso, per pensar que el nostre objectiu polític està per sobre de les necessitats o els interessos d’una persona o d’un grup de gent, perquè això va de construir un país de persones iguals, i res més.
  • Jo confesso, per considerar que és moralment hipòcrita aquell qui demana als altres que assumeixin sacrificis que un mateix no està disposat a assumir.
  • Jo confesso, per creure que també és hipòcrita determinar que acatar o no la suspensió de l’autonomia depèn de votar una persona que ja ha acatat el 155 presentant-se a unes eleccions il·legítimes.
  • Jo confesso, per pensar que vam perdre la batalla del 27-O, i que si no volem perdre la guerra necessitem recompondre les nostres forces i la nostra estratègia, i no seguir malgastant energies i capital humà sense solta ni volta.
  • Jo confesso, per considerar que si malbaratem els pocs cartutxos que ens queden en un gran castell de focs artificials, ens mereixem després trobar només les cendres i el fum del que quedarà passat l’espectacle.

 

Jo confesso, soc traïdor.

Traïdor per als que es creuen en possessió de la veritat absoluta, per als que condemnen l’opinió diferent, per als sacerdots de la idolatria cabdillista, per als que pontifiquen mentre demanen als altres que facin el que ells no volen fer.

Però prefereixo ser traïdor per mantenir-me fidel a les meves idees i als meus principis, per dir sempre allò que penso, que no ser ídol per dir només allò que vol ser escoltat.

Em bull la sang al sentir com alguns bocamolls acusen de traïdors i cagats membres d’un partit polític, ERC, que ha estat l’organització que més ha arriscat per fer efectiu el referèndum de l’1-O i per fer avançar el país cap a la independència. Els veig, i penso que amb ells no vull construir res, perquè d’allà no en pot sortir res de bo.

L’insult és la mort de la intel·ligència, i el dogmatisme l’avantsala de la irrellevància política. Sense pluralitat, sense confrontació d’idees, no hi ha democràcia, no hi ha llibertat, no hi ha República, només el desert del consens individual.

Fem-nos-ho mirar.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.