I ara què? El debat sobre la unilateralitat

Un mes després de la declaració d’independència del 27 d’octubre, de la intervenció de l’autonomia catalana per part del govern espanyol a través de l’article 155 de la Constitució, i de la convocatòria d’eleccions catalanes el dia 21 de desembre, les forces independentistes debaten sobre com recompondre el full de ruta per avançar cap la materialització de la República proclamada.

Sense entrar a debatre’n les raons, cal tenir present que totes les forces polítiques i socials el projecte de les quals passa per la República Catalana han acatat la intervenció de la Generalitat: des de la CUP fins al PDeCAT, passant per ERC, Demòcrates, MÉS, Avancem, l’ANC, Òmnium Cultural i la resta de forces independentistes. Acatar, en qualsevol cas, no significa acceptar. Les paraules són importants.

Partint d’aquesta realitat il·legítima i imposada, el debat sobre com poder fer efectiva la República és més viu que mai, i cal resoldre’l a marxes forçades atès l’escàs marge de maniobra de què disposem. En aquest context ara torna a estar sobre la taula la discussió sobre si cal seguir apostant per la política de fets consumats o via unilateral.

Podem renunciar a la unilateralitat en el camí cap a la independència? El context, el coneixement i les experiències acumulades durant set anys, i la intuïció ens diuen que no. L’Estat espanyol mai no seurà a negociar per voluntat pròpia i de grat una separació pactada, ja que l’autoritarisme que corromp els seus fonaments li impedeix d’acceptar qualsevol realitat que posi en qüestió la idea de la seva unitat, essència sobre la qual s’ha construït el projecte polític de les elits que controlen el poder a Madrid.

Ara bé, tot i saber que no podem renunciar a la unilateralitat, podem aplicar-la en qualsevol cas? Des del meu punt de vista, la resposta també és no. Per què? La unilateralitat implica avançar en la materialització de la República sense un acord amb l’Estat, i per tal de fer-la efectiva, és condició sine qua non que la major part de la població hi doni suport i estigui disposada a desobeir l’Estat i, per exemple, ingressi els impostos a la hisenda catalana en lloc de la hisenda espanyola. Al seu torn, per tal de fer efectiva la República també necessitem que la població que no hi és favorable l’accepti com a nova realitat en resposta al principi de majoria que regeix qualsevol democràcia, és a dir, que l’acceptin perquè la majoria dels seus conciutadans han optat per una opció que no és la que ells defensen.

En base a aquest raonament, considero que l’aposta per la via unilateral només seria legítima a partir del dia 22 de desembre si els partits independentistes obtenen la majoria absoluta dels vots a les eleccions del dia 21. Això implicaria haver guanyat el referèndum de facto en què s’han convertit aquestes eleccions, ja que una majoria del cos electoral hauria donat suport i validat el resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Només amb aquesta majoria absoluta de vots podem aspirar que la comunitat internacional reconegui les aspiracions legítimes del poble català i que aquella part de la població contrària a la independència accepti la República Catalana, tot i que ho faci de forma resignada.

Bastir la futura República sobre el principi de la majoria democràtica és una obligació que ens imposem tots aquells que creiem en ella, justament pel fet que aspirem a esdevenir un Estat construït sobre les espatlles de ciutadans i ciutadanes lliures i no en base a la força i la coerció sobre la qual s’han construït Estats com l’espanyol. Certament, aquesta autoimposició potser fa que haguem de transitar per rutes més llargues per assolir el nostre objectiu. Recordem, però, que la independència no és un fi en si mateixa, sinó una eina que volem emprar per a objectius més elevats, i per tant, tan important és l’estació d’arribada com la manera com hem transitat el camí per arribar-hi.

* Article publicat al diari Línia Nord el dia 30 de novembre de 2017

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.