El pressupostos de l’Estat, reflexions des de l’esquerra independentista

Fa uns dies en Sato Díaz, sotsdirector de cuartopoder.es, publicava una anàlisi titulada “Ensanchar la base también en el Estado, la encrucijada de Joan Tardà ante los PGE” en la qual defensava que per als grups independentistes catalans al Congrés (ERC i el PDECat) seria difícil rebutjar els pressupostos que han pactat en Pedro Sánchez i en Pablo Iglesias, especialment en el cas d’ERC, ja que aquest partit progressista aposta per eixamplar la base del vot independentista mitjançant l’atracció, a través de les polítiques socials, de votants que encara no han fet el pas d’apostar per la independència de Catalunya. Segons el seu criteri, rebutjar aquests pressupostos suposaria per a ERC posar pals a les rodes al seu objectiu.

Sens dubte la pressió sobre aquesta força política està sent intensa al llarg d’aquestes setmanes, ja que en Pedro Sánchez es juga, amb els pressupostos, gran part del futur del seu Govern, encara que últimament sembla que en Pablo Iglesias i Units Podem són els més interessats en l’aprovació d’aquests comptes, d’acord amb la marató de reunions que el líder morat ha tingut amb ERC, el PDECat i el PNB. Mentrestant en Pedro Sánchez i el PSOE, a poc més d’un mes de les eleccions andaluses, semblen mirar-s’ho des de la barrera, segurament intentant evitar una fotografia al costat dels líders dels partits que, segons la caverna mediàtica de la “Villa y Corte”, intenten destruir Espanya. Ara bé, realment ERC es troba en una cruïlla?

Comencem per tenir en compte que ERC és un partit que al llarg de l’última dècada ha après a suportar una pressió exacerbada de forces del seu entorn, especialment de la dreta nacionalista catalana, sempre preparada per llançar-li la cavalleria al crit de “traïdors a la pàtria” per pactar amb algú que no siguin ells. En aquest sentit, l’aposta estratègica per eixamplar la base independentista per forçar un escenari de resolució pactada del conflicte amb l’Estat (sense abandonar el camí de la desobediència pacífica) ha suposat per al partit republicà un enfrontament obert amb aquells sectors independentistes que segueixen apostant per la via dels fets consumats. Tanmateix, la pressió no els ha acoquinat, ans al contrari. Un avís, doncs, per a navegants.

Per altra banda, sembla paradoxal que, malgrat necessitar els republicans, el PSOE i Unidos Podemos no s’hagin ni molestat a intentar negociar amb ells (i amb els nacionalistes) prèviament al tancament d’un acord global. Per contra, l’esquema ha estat tancar un acord entre les dues forces progressistes d’àmbit estatal i, a posteriori, plantejar als republicans si accepten o no aquest pacte. Aquesta actitud, lluny d’atreure ERC cap a un vot favorable als pressupostos, l’allunya d’ells, ja que no ajuda a la construcció de consensos compartits, sinó que trasllada la sensació d’imposició injusta cap als republicans, salpebrada amb dosis de xantatge emocional basat en insinuacions de renúncia als ideals progressistes si es vota en contra de la proposta de comptes del 2019.

A aquesta absència d’intents per construir consensos previs, que ja per si sola aixeca recels, s’hi uneix la desconfiança que, des de l’època dels governs de Zapatero, té ERC cap als compromisos del Govern espanyol en matèria d’inversions i despesa pública a Catalunya. Això deriva de l’incompliment sistemàtic que els governs espanyols (ja siguin socialistes o populars) han fet de les seves promeses en aquest àmbit, cosa que, en alguns casos, ha tingut un impacte negatiu directe en el benestar de la població i en el desenvolupament de l’economia de Catalunya. En aquest sentit, la Generalitat ha xifrat en 7.607 milions d’euros el deute de l’executiu central amb Catalunya durant els últims anys. D’aquest deute, gairebé un 40% (2.871 milions) correspon a la infradotació de la Llei de la Dependència a Catalunya en la qual, des de l’any 2008, l’Estat ha incorregut; el nivell és tal que al 2017 la Generalitat es va haver de fer càrrec de gairebé el 85% de la despesa en aquest àmbit, quan segons la Llei de la Dependència l’Estat hauria de finançar el 50% de la despesa total.

Ara bé, més enllà dels elements considerats fins al moment, hi ha uns altres dos que tenen, sinó la mateixa, molta més importància a l’hora de determinar el sentir d’ERC en relació amb la proposta de pressupostos d’en Pedro Sánchez i en Pablo Iglesias. Recordem, abans de res, que ERC ja va advertir durant la moció de censura a Mariano Rajoy que el seu vot no era un sí a en Pedro Sánchez, sinó un sí a fer fora del poder el PP, un partit corrupte i principal impulsor de l’estratègia repressiva contra l’independentisme. Acabada aquesta conjunció puntual d’interessos, els republicans van deixar clar que el Govern socialista hauria de guanyar-se el seu suport per mantenir viva la legislatura mitjançant l’impuls d’una resolució política del conflicte que inclogués el dret d’autodeterminació i de mesures que reparessin la violació de drets fonamentals que s’està exercint, singularment amb els presos polítics. I fins avui, més enllà de les bones paraules, el Govern socialista no ha presentat propostes per avançar en cap d’aquests dos sentits.

En primer lloc, malgrat que el propi Pedro Sánchez ha arribat a assegurar que “la crisi a Catalunya només es resoldrà votant” i que és necessari celebrar un referèndum a Catalunya sobre l’autogovern, el PSOE segueix sense detallar una proposta per a Catalunya que sigui alternativa a la independència i, el que encara és pitjor, se segueix negant amb rotunditat al fet que la independència figuri com a opció en la resolució democràtica del plet, amb la qual cosa repudia i menysté una proposta (la del referèndum d’independència) que defensa al voltant del 80% de la població catalana.

En segon lloc, i estretament relacionat amb l’anterior punt, el Govern del PSOE es nega amb rotunditat a fer gestos que demostrin la seva voluntat d’avançar cap a una resolució del conflicte mitjançant mesures o instruccions que mitiguin la vulneració de drets fonamentals que està sent duta a terme en el cas dels presos polítics i dels exiliats. ERC (de la mateix manera que la resta dels independentistes), en aquest sentit, ha sol·licitat reiteradament que el Govern d’en Pedro Sánchez –en aplicació de l’article 8 de la llei 50/1981 de regulació de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal– insti la Fiscalia a retirar les acusacions contra els líders polítics independentistes presos i exiliats, cosa a la qual aquest s’ha negat rotundament adduint la separació de poders. No deixa de sorprendre aquest atac sobtat de preocupació per la separació de poders, quan una recerca ràpida per internet amb les paraules “el Govern insta la Fiscalia a” permet observar diversos exemples d’una pràctica que res no té a veure amb això, ja que la pròpia llei habilita el Govern a realitzar aquest tipus de peticions, que la Fiscalia, d’altra banda, no està obligada a complir.

Tots aquests elements són els que, a data d’avui, apropen ERC a un vot en contra dels pressupostos de l’Estat. La clau del que succeeixi, en qualsevol cas, no la tenen ni els independentistes ni Unidos Podemos, sinó el Govern del PSOE, que ha de demostrar no només amb paraules, sinó amb fets, que està disposat a trobar una sortida pactada al plet català. Pretendre que ERC (i la resta d’independentistes) actuï com si aquí no hagués passat res, com si fa un any el govern espanyol no hagués enviat la Policia a apallissar ciutadans indefensos, com si el PSOE no s’hagués apuntat a la suspensió de l’autonomia catalana, o com si els aparells de l’Estat espanyol no estiguessin trepitjant drets fonamentals per mantenir la sagrada unitat de la seva nació, és no entendre quins són els condicionants excepcionals que guien l’acció dels republicans a les Corts.

Res no tornarà a ser com abans després de l’1 d’octubre del 2017, i si en Pedro Sánchez vol sincerament aprovar els pressupostos, i no forçar el seu rebuig per anar a eleccions i així poder millorar la seva posició de poder enfront de la dreta espanyola a costa d’Unidos Podemos, haurà d’arriscar-se de debò. Aviat sabrem si –com va dir l’Oriol Junqueras– “en Pedro Sánchez actua com un estadista o es queda en postureig progressista”.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.