Coronavirus i crisi democràtica

“Per tal de poder garantir la seguretat i mantenir l’estabilitat, la República, de manera immediata, es converteix en el primer Imperi Galàctic, per preservar l’ordre i la seguretat de la societat”. Els sonen aquestes paraules? És un extracte del discurs que un personatge de ficció de la saga Star Wars, el canceller suprem Palpatine, dona davant del Senat de la República el dia en què aquest s’autoproclama emperador, després que en reiterades ocasions els senadors li hagin atorgat poders especials per fer front amb solvència i sense interferències a la guerra que aquesta organització política manté amb els “rebels”.

Em direu que això és ficció. D’acord, tornem a la realitat. Budapest, Hongria, dilluns 30 de maig del 2020. El parlament hongarès atorga al primer ministre Viktor Orbán poders gairebé il·limitats per poder lluitar contra la crisi del covid-19. A partir d’ara, el primer ministre hongarès podrà governar per decret durant un temps indefinit (és a dir, fins que a ell li sembli bé). El poder executiu no s’haurà de sotmetre al control parlamentari, no es produiran eleccions mentre duri aquest estat d’emergència i es podrà ficar a la presó aquells que es dediquin a estendre notícies falses i rumors (fins a 5 anys) o que se saltin la quarantena (fins a 8 anys). Això ja no és la ficció d’abans.

En el llibre Com moren les democràcies, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt alerten que “els autòcrates en potència solen fer servir les crisis econòmiques, els desastres naturals i, sobretot, les amenaces a la seguretat (…) per justificar l’adopció de mesures antidemocràtiques”. I per què una crisi sol ser un bon brou de cultiu per a l’avanç de l’autoritarisme en detriment de la democràcia i les llibertats civils? Tal com indiquen els mateixos autors, les crisis “propicien la concentració i, amb molta freqüència, l’abús del poder. Les guerres i els atemptats terroristes produeixen un efecte d'”unir-se sota la bandera”. (…) També és més probable que la ciutadania toleri (i fins i tot doni suport) mesures autoritàries durant les crisis de seguretat, sobretot quan temen per la seva pròpia protecció”.

Així doncs, podria ser la crisi derivada del covid-19 (ara sanitària, després econòmica) una amenaça per a les democràcies liberals? Per si sola no hauria de ser-ho, però cal tenir en compte el context en què aquesta es produeix.

Les democràcies occidentals, algunes més que no pas d’altres, es troben davant d’una crisi de legitimitat que va créixer fins a límits insospitats amb la recessió econòmica del 2008. Aquella crisi va provocar la ruptura del pacte social no escrit que sostenia la legitimitat d’aquestes democràcies des de la finalització de la Segona Guerra Mundial, un pacte mitjançant el qual el conjunt de la població acceptava el sistema capitalista a canvi de mesures correctores de la desigualtat generada pel mateix sistema, i a canvi també d’una igualtat (o d’una il·lusió d’igualtat) de drets civils i polítics.

Aquest pacte social s’havia començat a erosionar amb l’adveniment de la revolució neoliberal que es va iniciar a la fi dels anys 70 i a principi anys 80 de la mà del president nord-americà Ronald Reagan i de la primera ministra britànica Margaret Thatcher, i va fer fallida definitivament amb la crisi del 2008, quan el neoliberalisme ja s’havia fet l’amo de la majoria d’Estats i institucions internacionals i, encara més important, havia esdevingut el nou “sentit comú” de la globalització.

De la mateixa manera que ha succeït amb el pacte social, el deteriorament dels sistemes democràtics no ha estat sobtat. Levitsky i Ziblatt ens avisen que “la fallida democràtica no requereix d’un pla d’acció previ” i que “en lloc d’això, (…) pot ser el resultat d’una seqüència de fets no anticipats”. Aprofundeixen en això quan afirmen que amb freqüència “el desmantellament de la democràcia comença de manera gradual”, fins al punt que “per a molts ciutadans, al principi pot resultar imperceptible”. I és que, com conclouen aquests autors, aquest procés sol ser el fruit d’una cadena de passos i decisions que per separat són insignificants, ja que no semblen constituir una amenaça per a la democràcia. Fins que un dia, fruit de la suma d’aquests passos, ens trobem amb el que ha succeït a Hongria, o amb el que va succeir durant els anys 30 a Alemanya i Itàlia.

Sens dubte, en el context en què ens trobem, i amb els ingredients adequats, la crisi econòmica que vindrà podria significar l’estocada final per a algunes de les democràcies que, suposadament, crèiem consolidades.

Això podria afectar l’Estat espanyol? Al cap i a la fi, el que està succeint aquí està previst a la Constitució i el sistema democràtic és prou sòlid i robust com per prevenir, a través de l’Estat de Dret, qualsevol abús de poder. No obstant això, Levitsky i Ziblatt són taxatius quan afirmen que “a causa de les llacunes legals i d’altres ambigüitats inherents a tots els sistemes legals, no és possible confiar que les constitucions serveixin, per si soles, per salvaguardar la democràcia enfront de possibles autòcrates”.

Què sosté, doncs, les democràcies? Tots dos autors assenyalen que “totes les democràcies d’èxit depenen de regles informals que, malgrat no figurar a la Constitució ni a la legislació, són àmpliament conegudes i respectades”. I, per sobre de totes aquestes regles, en destaquen dues: la tolerància mútua i la contenció institucional. Doncs bé, totes dues “barreres de seguretat” estan altament deteriorades a l’Estat espanyol.

D’una banda, la tolerància mútua implica acceptar que els nostres rivals “tenen el mateix dret a existir, competir pel poder i governar que nosaltres”. Això implica que “encara que creguem que les seves idees són il·luses o errònies, no els concebem com una amenaça existencial, ni ens dediquem a tractar-los com a persones traïdores, subversives o al marge de la societat”. Doncs bé, només cal recordar a Pablo Casado assegurant que Pedro Sánchez és el president “més radical i més sectari que ha tingut Espanya”, a Inés Arrimadas descrivint l’independentisme com un “perill per a tota Europa” o a Santiago Abascal assegurant que “Catalunya, sense Espanya, no és Catalunya” sinó “un munt de traïdors i deslleials junts”, per adonar-nos de fins a quin punt la tolerància mútua està seriosament danyada a l’Estat espanyol.

D’altra banda, la contenció institucional és definida per Levitsky i Ziblatt com “evitar realitzar accions que, tot i que respecten la llei escrita, en vulneren el seu esperit”. Com a exemples de fallida d’aquesta contenció institucional podríem trobar l’aplicació manifestament desproporcionada de l’article 155 a la Generalitat de Catalunya o la recent declaració de l’Estat d’Alarma, que es va dur a terme sense coordinar-ho amb els presidents i presidentes de les CA tot i que aquesta mesura els afectava de manera directa pel que fa a les competències. Totes aquestes respostes van ser, potser, perfectament legals, però en tots dos casos es va vulnerar l’esperit d’aquestes lleis, tant en el cas de l’article 155 (són conegudes les crítiques d’alguns constitucionalistes a l’extensió dels efectes d’aquest article) com en el cas de l’Estat d’Alarma, per al qual no es va produir la més mínima cooperació institucional que caldria esperar en un Estat compost, sobretot quan aquest ha estat definit en incomptables ocasions com “un dels Estats més descentralitzats del món”.

Levitsky i Ziblatt avisen que “la tolerància mútua i la contenció institucional estan íntimament relacionades” i que “de vegades, s’apuntalen mútuament”. I adverteixen: “algunes de les fallides democràtiques més tràgiques de la història van ser precedides per una degradació de les normes bàsiques”.

Està, per tant, en perill la democràcia a Espanya? La crisi causada pel covid-19 podria significar una ruptura d’aquesta democràcia? La resposta és que la democràcia espanyola ofereix símptomes greus d’afebliment i que, encara que aquesta crisi no signifiqui a curt termini la seva ruptura, suposa afegir un ingredient més al brou de cultiu en què s’està gestant aquest possible trencament.

Potser el PSOE i Unidas Podemos no s’adonen que amb l’estratègia amb la qual estan encarant la crisi del covid-19 estan adobant el terreny per a una resposta social i política amb tints autoritaris a la més que probable crisi econòmica que seguirà a aquesta desfeta sanitària. Les rodes de premsa farcides de militars i policies, l’assimilació constant de la lluita contra el virus a una guerra i de la ciutadania a soldats, les crides recurrents a la unitat i a la suspensió de qualsevol crítica política a causa de l’excepcionalitat, l’assumpció de competències de les CA per reforçar el govern central, l’enduriment de l’actuació policial (i fins i tot militar) per assegurar el confinament de la ciutadania a casa, una certa normalització de l’assetjament social entre la població, etc., suposen (tal com adverteix el sociòleg de la UCM César Rendueles en el seu article “La tormenta perfecta de autoritarismo” a El País) acostar-nos al marc de les democràcies il·liberals al qual aspira, especialment, l’extrema dreta, que creix amb passes de gegant a tot el món occidental.

Tot això es produeix en un context de forta polarització social i política que, amb tota probabilitat, es farà més gran quan arribi la crisi econòmica que hom espera. I cal tenir en compte que, tal com afirmen Levitsky i Ziblatt, “la polarització pot fer bocins les normes democràtiques”. No debades, “quan la divisió social és tan profunda que els partits s’assimilen a concepcions del món incompatibles, i sobretot quan els seus components estan tan segregats socialment que molt poques vegades interaccionen, les rivalitats partidistes estables acaben per donar pas a percepcions d’amenaça mútua”.

Tinguem-ho en compte perquè l’anormalitat d’ara no serveixi d’excusa per transformar, en el futur, allò excepcional en la nova norma. Al cap i a la fi, és en els moments de major dificultat quan cal posar en valor més que mai la democràcia i els nostres drets civils, perquè no són un luxe del qual desprendre’ns en moments de necessitat, sinó la guia amb què hem de trobar el camí de sortida.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.