I si tothom pagués el que li toca? La lliçó escandinava

S’han preguntat mai quants diners perdem cada any com a societat a causa de l’evasió fiscal i l’economia submergida? Segons l’article “Shadow economy and tax evasion in the EU“, l’any 2009 l’Estat espanyol va deixar d’ingressar 72.709 milions d’euros com a conseqüència d’aquests fenòmens. Si tenim en compte que, d’acord amb l’informe de CCOO Cartografía de los recortes, entre 2009 i 2014 l’Estat espanyol va retallar en 31.481 milions d’euros la despesa pública en salut, habitatge, educació i cultura, o que, segons el Banc d’Espanya, la banca va rebre 54.353 milions d’euros en ajudes per ser rescatada, ens adonem de la magnitud de l’impacte que l’evasió fiscal i l’economia submergida tenen sobre el nostre Estat del Benestar i, per extensió, sobre la nostra qualitat de vida.

De fet, què podríem fer a Espanya amb 72.709 milions d’euros més d’ingressos públics anuals? Vegem-ne alguns exemples per a l’any 2016. En primer lloc, i amb dades d’Eurostat a la mà, augmentar la despesa pública en salut d’un 6% a un 8,6% del PIB, tal com passa a Dinamarca (el país de la UE-15 que més gasta en aquest capítol), “només” ens costaria uns 29.293 milions d’euros anuals. En segon lloc, augmentar la despesa en educació del 4% fins al 6,9% del PIB, tal com passa a Dinamarca (de nou, el país de la UE-15 que més gasta en aquest capítol), “només” ens costaria uns 32.823 milions d’euros anuals. En tercer lloc, augmentar la despesa en protecció social d’un 16,8% a un 23,4% del PIB, tal com passa també a Dinamarca, “només” ens costaria uns 75.343 milions d’euros. Per tant, només eliminant l’impacte de l’economia submergida en els ingressos públics de les administracions espanyoles ens podríem posar, en un sol any, al nivell de Dinamarca pel que fa a salut i educació, o gairebé al mateix nivell en protecció social. Per altra banda, no podem acabar la revisió de xifres sense tenir en compte que l’any 2016 els ingressos públics van representar a Espanya un 37,7% del PIB, per un 53,2% a Dinamarca. Si els ingressos del sector públic espanyol per aquell any haguessin estat equivalents al 53,2% del PIB, les arques públiques haguessin ingressat gairebé 177.737 milions d’euros més.

Així doncs, tal com podem veure amb les dades, l’evasió fiscal i l’economia submergida representen una amenaça directa per al nostre benestar social. I què podem fer per lluitar contra aquesta xacra? La millor manera d’abordar-la és tenir un sistema impositiu eficaç que garanteixi que el sector públic tingui uns ingressos suficients per poder-nos oferir, com a ciutadans, el nivell de benestar i serveis públics que correspondrien a la nostra riquesa. Fem un cop d’ull a la recepta que ens ofereixen Dinamarca, Noruega i Suècia.

La quadratura del cercle del sistema impositiu escandinau

Però, per què els països escandinaus? Des d’una perspectiva progressista, el seu model és triplement interessant perquè el sistema impositiu eficaç va en paral·lel a una pressió fiscal elevada, una redistribució extensa de la renda i un creixement econòmic robust. Es tracta d’una combinació d’elements que els economistes neoliberals considerarien, a priori, impossible, i això fa que aquest model sigui encara més atractiu des d’un punt de vista polític.

A l’article “How Can Scandinavians Tax So Much?“, el professor Henrik Jacobsen, de la London School of Economics, analitza tres dimensions que, a parer seu, podrien explicar l’èxit del sistema impositiu escandinau. En primer lloc, es tracta de sistemes en els quals la informació procedent de terceres parts cobreix una gran part de la renda subjecta a impostos. Ens referim a informació procedent dels ocupadors i del sector financer, la qual permet a la hisenda d’un país conèixer les transaccions de mercat realitzades entre els contribuents i tercers agents. En aquest sentit, diversos estudis demostren que els contribuents tendim a ser bons complidors pel que fa al pagament d’impostos en aquella renda subjecta a terceres persones, mentre que som grans evasors d’impostos en relació a la renda que hauríem de declarar nosaltres mateixos i que no està subjecta a l’escrutini de terceres parts. Així doncs, el fet que a un país com Dinamarca prop del 95% de tota la renda dels contribuents estigui subjecta a aquest escrutini de terceres parts explicaria que s’hi registrin taxes d’evasió de només el 2,2% de tota la renda. Com a últim apunt en aquest apartat, Jacobsen destaca la relació negativa que existeix entre el pes de la recaptació impositiva sobre el PIB dels països, per una banda, i el pes dels treballadors autònoms i dels empleats en “feines evasives” que proporcionen serveis al consumidor intensius en mà d’obra (l’autor cita l’exemple dels fusters o dels perruquers).

En segon lloc, Jacobsen destaca que els sistemes impositius escandinaus no permeten nivells elevats d’elusió fiscal, és a dir, que recullen poques vies legals que permetin al contribuent reduir significativament el pagament d’impostos. Això ho aconsegueixen establint unes bases imposables àmplies que no poden ser reduïdes a través de deduccions, exempcions o altres mecanismes similars. Recordem, en el cas d’Espanya, que quan fem la declaració de la renda, podem reduir la quantitat d’aquesta renda subjecta a impostos (és a dir, la base imposable) mitjançant, per exemple, les aportacions que fem a plans de pensions privats. En el cas dels països escandinaus el contribuent no tindria al seu abast un ventall gaire ampli d’aquest tipus d’eines.

Finalment, Jacobsen indica que l’èxit dels sistemes impositius escandinaus descansaria també en una gran despesa pública focalitzada en els complements al treball. No debades, l’autor destaca que l’eficiència d’un sistema impositiu no pot ser completament entesa sense considerar com es gasten els ingressos públics. En aquest sentit, els països escandinaus es caracteritzarien per una elevada despesa pública en programes de transferències subjectes a la renda, en la provisió pública i subvenció de béns que són complementaris al treball (p. ex. escoles bressol, atenció a la dependència i transport), i en l’àmbit educatiu. Les dues darreres característiques, i especialment la provisió i subvenció de béns complementaris al treball, compensarien els efectes negatius que la primera pogués tenir sobre la taxa d’ocupació, i de fet impulsarien el subministrament de mà d’obra, cosa que, al seu torn, reforçaria l’eficiència de la redistribució de la renda i faria innecessaris programes de beneficis fiscals per a les rendes més baixes, molt típics en altres règims d’Estat del Benestar.

Amb tots aquests elements, els països escandinaus aconsegueixen, com indicàvem anteriorment, lluitar de forma efectiva contra l’evasió fiscal, cosa que permet assolir nivells baixos d’economia submergida. Així, segons l’informe “Shadow Economies Around the World: What Did We Learn Over the Last 20 Years?“, publicat per l’FMI, Dinamarca, Noruega i Suècia van registrar l’any 2015 una mitjana d’economia submergida del 13,84% del PIB, quan a Espanya aquest percentatge s’elevava fins al 22,01%. Al seu torn, aquests mateixos països registraven uns nivells de desigualtat per sota de la mitjana de la UE-15, amb una coeficient de Gini mitjà de 26,0, quan a l’Estat espanyol era del 34,6 i al conjunt de la UE-15 del 29,6.

Lliçons que no permeten còpies

Malgrat aquestes lliçons que ens ensenyen els països escandinaus, el mateix Jacobsen afirma que una part de l’èxit d’aquestes polítiques fiscals estaria relacionat amb factors socials i culturals característics d’aquestes societats. Concretament, elements com una major confiança en els propis conciutadans, una major cohesió social o la creença majoritària que la pobresa dels individus no està relacionada amb la mandra o la seva manca de voluntat contribuirien positivament a incentivar el compliment de les responsabilitats fiscals per part de la ciutadania, alhora que el propi disseny de les polítiques i les institucions reforçaria aquests factors socials i culturals esmentats, en el que podríem descriure com un cercle virtuós en el qual cadascun dels elements es retroalimenten entre ells positivament.

Aquesta realitat permet concloure a l’autor que “replicar les polítiques i les institucions escandinaves a societats que són fonamentalment diferents és improbable que sigui assolible o potser fins i tot desitjable”. Ara bé, tot i així Jacobsen assenyala que l’experiència escandinava pot ser útil a l’hora d’inspirar polítiques fiscals a d’altres latituds.

Reptes propis que cal abordar

Com a darrer apunt cal destacar que, dins de l’Estat espanyol (i per tant també a Catalunya), existeixen un conjunt de reptes endògens als quals cal fer front si es vol avançar cap a un sistema fiscal eficaç que permeti garantir el benestar que la riquesa disponible permetria oferir a la ciutadania del conjunt de l’Estat. En aquest sentit, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ja ha indicat en diverses ocasions alguns elements sobre els quals caldria actuar amb urgència:

  • Augmentar la inversió en l’Agència Tributària. Actualment l’Estat espanyol dedica un 0,1% del PIB a aquest concepte, quan la mitjana europea més que duplica aquesta inversió. Tinguem en compte que el propi Estat ha reconegut que per cada euro invertit en la lluita contra el frau fiscal, se’n recapten deu.
  • Augmentar el número d’inspectors d’hisenda. Actualment al conjunt de l’Estat espanyol hi ha un treballador de l’Agència Tributària per cada 2.000 contribuents, quan la mitjana europea és d’un treballador per cada 800 o 900 contribuents.
  • Redistribuir els mitjans per atacar les grans bosses de frau. L’Agència Tributària destina més del 80% dels efectius a controlar persones amb nòmina, PIMES, autònoms, etc., és a dir, contribuents que ja estan controlats. La realitat, però, és que més del 70% del frau fiscal és comès per grans empreses i grans fortunes.

 

La necessitat d’implementar aquestes mesures es fa evident quan tenim en compte que, per una banda, cada contribuent espanyol està pagant entre 800 i 1.000 euros més en impostos a causa del frau fiscal de tercers, i que, per l’altra, equiparar el nivell d’economia submergida que hi ha a l’Estat espanyol amb la mitjana dels Estats del seu entorn reportaria a les arques públiques una recaptació extra de 40.000 milions d’euros.

Només amb el desenvolupament d’aquestes mesures, juntament amb una reforma fiscal que augementi la progressivitat del sistema i elevi la quantitat d’impostos recaptats pel sector públic es podrà avançar cap a una major redistribució de la riquesa i cap a l’augment del benestar del conjunt de la societat. Ens hi posem?

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.