Calen imposts a la riquesa? Ayuso, el dumping fiscal i les desigualtats

Fa poc més d’una setmana, el dia 25 de novembre, Esquerra Republicana de Catalunya validava l’acord amb el govern espanyol del PSOE i Unidas Podemos que desencallava l’aprovació dels primers pressupostos estatals des de l’any 2018. Ara bé, en els darrers dies, un dels múltiples punts d’aquest acord ha centrat l’atenció política i mediàtica: la creació d’un grup de treball per acabar amb les pràctiques de dumping fiscal impulsades per la Comunitat de Madrid.

En la presentació d’aquest punt de l’acord, el coordinador nacional d’ERC, el vicepresident Pere Aragonès, va mencionar la necessitat d’acabar amb la «competència deslleial» de Madrid en l’àmbit fiscal, i va posar especial èmfasi en una figura tributària controvertida: l’impost sobre el patrimoni.

L’eliminació d’aquest impost i, en general, dels imposts que graven la riquesa o la transmissió d’aquesta ha estat un dels grans cavalls de batalla de la dreta neoliberal en les darreres dècades. I és en el marc d’aquesta guerra cultural que cal entendre, en part, la reacció de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.

Moltes de les persones que llegeixin aquest article hauran sentit a dir en algun moment que imposts com el de patrimoni o el de successions i donacions són injusts perquè suposen una penalització a l’estalvi i l’esforç de la classe mitjana (de la qual, aparentment, tothom forma part) o, encara pitjor, una penalització a la mort. Ara bé, tenen alguna mena de sentit aquests imposts?

El patrimoni (riquesa), la classe social i l’herència

A la seva obra El capital al segle XXI, Thomas Pikkety identifica dues grans forces que, segons ell, afavoreixen «l’eixamplament i amplificació de les desigualtats». Una és el procés de divergència en la distribució de les rendes (el que ell anomena «distanciament dels més ben remunerats»), i l’altra és el procés de convergència de la riquesa o «acumulació i concentració dels patrimonis». Tot i que aquestes dues forces actuen a nivell global, en l’àmbit europeu sembla que el que s’estaria esdevenint amb més intensitat seria el segon fenomen. Veiem-ho.

A l’Estat espanyol, com a tots els països més desenvolupats de la UE, no existeix una distribució equitativa de la renda. Així doncs, i segons dades d’Eurostat per al 2019, el 10% de la població amb més renda disposava del 24,1% de tota la renda del país; per contra, el 40% de la població amb menys renda disposava tan sols del 19,3% de tota la renda. Això què significa? Si considerem que la renda total de l’Estat espanyol fossin 100€, i que tinguéssim un total de 100 habitants, les 10 persones amb més renda tindrien 2,41€ per a cadascuna d’elles, mentre que les 40 persones amb menys renda disposarien de tan sols 0,48€ per a cadascuna.

Ara bé, tot i que aquesta desigualtat pugui semblar elevada, la que s’esdevé en termes de patrimoni o riquesa nets (un cop s’han descomptat els deutes) és encara més flagrant. Segons l’informe Inequalities in household wealth across OECD countries: Evidence from the OECD Wealth Distribution Database, amb dades del 2015, el 10% de les llars més riques de l’Estat espanyol disposaven del 45,6% de tota la riquesa neta; per contra, el 40% de les llars amb menys riquesa disposaven tan sols del 6,9% de tota la riquesa. Per tant, de nou, si considerem que la riquesa neta total de l’Estat espanyol fossin 100€, i que tinguéssim un total de 100 llars, les 10 llars més riques tindrien 4,56€ per a cadascuna d’elles, mentre que les 40 llars amb menys riquesa disposarien de 0,17€ per a cadascuna.

Quin impacte té la riquesa i com aquesta està distribuïda? En primer lloc, la riquesa influeix directament en la capacitat de pagament dels individus que en disposen. Així doncs, més enllà de la renda, la riquesa (el patrimoni) proporciona a les persones «seguretat, influència, poder social, independència, menor necessitat d’estalviar i accés a millors oportunitats, de manera que aquells en els quals concorrin aquestes circumstàncies estan en millor predisposició de pagar impostos», tal com assegura Enrique Fuentes Quintana en el llibre Hacienda pública. Principios y estructura de la imposición.

En segon lloc, la riquesa influeix indirectament en els successors d’aquelles persones que la posseeixen, als quals garanteix la transmissió de la posició de classe mitjançant l’herència. No debades, diverses investigacions han fet èmfasi en el fet que la riquesa heretada per les llars serveix de predictor de l’estatus econòmic de les generacions futures. A tall d’exemple, l’informe de l’OCDE mencionat anteriorment per a l’any 2015 mostra que al voltant d’un 35% de les llars espanyoles amb menys renda, i al voltant d’un 40% de les llars amb més renda, van rebre alguna herència. Ara bé, mentre l’herència mitjana del 20% de llars amb menys renda no va arribar als 50.000$, la del 20% de llars amb més renda va rondar els 175.000$, una diferència del 250% o, el que és el mateix, de 3,5 cops.

El perquè dels imposts de patrimoni i de successions

És justa aquesta desigualtat que observem en la distribució de la riquesa? Per respondre aquesta pregunta cal, potser, formular-ne una altra: d’on prové la riquesa? L’extens estudi elaborat per Thomas Piketty ens ofereix una resposta: «les riqueses provinents del passat progressen mecànicament més de pressa, sense treballar, que les riqueses produïdes pel treball, i a partir de les quals és possible estalviar». Dit de forma més planera, més enllà del mite de l’emprenedor, deïficat en la figura de Bill Gates, les desigualtats creades en el passat es transmeten al present i al futur a través de l’herència de la riquesa. Per tant, si l’objectiu de la societat és el de mitigar aquestes desigualtats i assegurar una mínima igualtat d’oportunitats, l’existència d’imposts que gravin la riquesa i la seva transmissió no és una opció, és un deure.

En aquest sentit, diverses investigacions han posat de manifest que l’impost sobre el patrimoni net esdevé un instrument imprescindible per corregir els dèficits que té l’IRPF a l’hora d’assolir la màxima progressivitat. Això és així perquè aquest impost permet a la societat conèixer amb més detall les rendes de què disposen els seus individus, en aquest cas a través del patrimoni que potencialment les genera, i fa més difícil l’ocultació d’aquestes rendes del capital. Al seu torn, aquesta informació tan detallada sobre la riquesa dels individus esdevé imprescindible en el moment en què aquesta riquesa ha de ser traspassada als seus hereus, per tal d’afavorir-ne la transparència i la tributació adequada (de Pablos Escobar, L. “Alternativas a la supresión del impuesto sobre el patrimonio“, Universidad Complutense de Madrid, 2009).

De forma complementària, i per un motiu similar al de patrimoni, l’impost sobre successions també acompanya l’IRPF pel que fa al gravamen sobre les rendes del capital, ja que l’ajuda a millorar-lo, en aquest cas mitjançant la submissió a tributació d’algunes de les fonts des de les quals s’originen aquestes rendes del capital, en concret les provinents de les transmissions gratuïtes. Al mateix temps, aquest impost complementa l’impost de patrimoni en el sentit que grava la dimensió dinàmica del patrimoni i no l’estàtica, és a dir, «la transmissió gratuïta dels elements que componen aquest patrimoni o el conjunt de tots aquests» (Barberán Lahuerta, M. A. “El comportamiento del impuesto sobre sucesiones y donaciones ante los principios básicos de la imposición“, Revista asturiana de economía, núm. 32, 2005).

En definitiva, en un món en què avancem cap a una concentració del patrimoni i a on les desigualtats del passat seguiran jugant un paper molt rellevant per explicar les desigualtats del present, no podem renunciar a les possibilitats que ofereixen els imposts sobre la riquesa per tal de garantir l’equitat, així com un sistema fiscal eficient i redistributiu, ja que això constitueix un dels pilars fonamentals de la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic.

Com és obvi, cal adaptar aquesta imposició a la realitat que ens rodeja, que en el cas de l’Estat espanyol comporta tenir en compte la descentralització del sistema polític, però cal garantir, alhora, l’equanimitat del sistema fiscal vers el conjunt dels contribuents. Perquè un sistema fiscal injust i inequitatiu no beneficia els madrilenys en detriment de la resta de ciutadans de les altres comunitats autònomes, sinó que tan sols beneficia l’elit madrilenya, també en detriment dels madrilenys amb menys recursos. Tal com va declarar el Sr. Aragonès, «no estem demanant que es castigui la classe treballadora madrilenya, sinó que els rics que estan residint fiscalment a Madrid paguin el que toca». Així de senzill i, alhora, així de complex.

Aquest article ha estat publicat també en castellà al diari cuartopoder.es en aquest enllaç.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.