Ada Colau i l'”operació elits”

Ada Colau va fer dissabte passat la primera roda de premsa després de gairebé dues setmanes de silenci, durant les quals tan sols havia penjat alguns vídeos a Youtube. Manté la seva aposta per optar a l’alcaldia de Barcelona, i assumeix el “risc” de conservar-la amb el suport de Manuel Valls, mentre insisteix a acabar amb la “política de blocs” que ella interpreta que apliquen independentistes i unionistes.

Les eleccions del dia 26 de maig van ser una garrotada per a Barcelona en Comú (BeC). Estaven convençuts que les guanyarien, malgrat que les enquestes indicaven un resultat molt ajustat entre ells i ERC. Finalment, i per uns 5.000 vots, la victòria va caure del costat republicà i independenstista (amb un empat a 10 regidors entre ambdues formacions). Tot i que la participació va créixer en 6 punts, BeC va perdre 16.000 vots respecte al 2015 i 5 punts percentuals. La victòria històrica d’ERC es va produir en el context d’una victòria (també històrica) d’aquest partit a les municipals en el conjunt de Catalunya.

Durant la nit electoral semblava bastant clar que Ernest Maragall anava a ser el futur alcalde de Barcelona, tenint en compte que, a més a més de ser la llista més votada, eren necessaris acords antinaturals per evitar aquest escenari. Però al dilluns següent Miquel Iceta (PSC) obria foc i apostava per “fer el que sigui” per evitar que un republicà independentista acabés ostentant l’alcaldia de la capital catalana. L’establishment de la ciutat havia fracassat en el seu intent de convertir Manuel Valls en alcalde, però no podia, de cap de les maneres, permetre que la ciutat caigués en mans d’ERC. Començava l’“operació elits”.

Després de Miquel Iceta, el segon pas de l’operació va arribar quan Valls va oferir els seus vots “sense condicions” perquè Ada Colau fos alcaldessa per evitar que els independentistes es fessin amb el comandament de la ciutat. El missatge era nítid: sense poder fer-lo a ell alcalde, les elits assumien Colau com la seva candidata (com han dit alguns tertulians i editorials de premsa de dretes, entre Maragall i Colau, escollim el mal menor). I el tercer pas de l’operació va ser la negativa de Jaume Collboni (PSC) a ni tan sols reunir-se amb Ernest Maragall per parlar de la ciutat. Aquest fet enterrava la possibilitat d’un tripartit d’esquerres ERC+BeC+PSC per governar la ciutat (la proposta que manté encara BeC, malgrat la seva impossibilitat manifesta).

Però perquè aquesta operació, que alguns han anomenat “d’Estat”, fructifiqués hi mancava un ingredient essencial: que Ada Colau i BeC estiguessin disposats a entrar en aquest joc d’aliances per evitar que Ernest Maragall arribés a l’alcaldia. La sorpresa per a molts va arribar aquesta setmana passada, quan Ada Colau i la direcció de BeC van decidir fer el pas.

Aquesta és la sensació, fins i tot d’estupefacció, que recorre diversos sectors progressistes de la ciutat, quelcom que no és d’estranyar si tenim en compte les declaracions que just abans de les eleccions la mateixa Ada Colau feia com a resposta a les preguntes del periodista Ferran Casas. En una entrevista, el sotsdirector de Nació Digital li preguntava a l’ara alcaldessa si estaria disposada a acceptar els vots de Jaume Collboni i Manuel Valls per evitar que un independentista es quedés amb la vara d’alcalde; ella responia que “jo no faré cap acord de govern ni de nomenament amb el senyor Valls. El senyor Valls té un model de ciutat oposat al nostre”, i esmentava el terme “operacions estranyes”. Doncs bé, transcorregudes unes setmanes sembla que això ja no té res d’estrany.

Cal dir que Ada Colau està en tot el seu dret de voler mantenir l’alcaldia de Barcelona, fins i tot si per a això necessita els vots de Manuel Valls, però no deixa de ser sorprenent que una líder i una plataforma política (BeC) que han fet bandera de la lluita contra els interessos de l’establishment com a element central del seu projecte no tinguin cap objecció a acceptar-ne els vots per conservar el poder. Un moviment com aquest, com a mínim, provocarà contradiccions òbvies a BeC (només el 20,3% dels votants de BeC aposten per aquest escenari, per un 67,1% que prefereixen un pacte Maragall-Colau, segons una enquesta de Feedback) i suposarà, en major o menor mesura, acabar amb la credibilitat del seu projecte de transformació. Perquè després del dia 15 Ada Colau haurà de governar Barcelona sense majoria (ja sigui amb un govern en solitari o amb un de coalició amb el PSC), i després de prestar-se a l’“operació elit” el suport d’ERC estaria més que descartat, fet que deixaria l’alcaldessa del canvi en mans de C’s per tirar endavant les seves polítiques; els projectes de canvi que es puguin impulsar amb C’s són més que dubtosos.

Conscients d’aquesta flagrant contradicció entre el que es diu i el que es fa, des de BeC s’està apostant per dues línies argumentals. La primera és tractar de blanquejar Manuel Valls per intentar que no grinyoli el seu suport a Ada Colau. En aquesta línia, aquest mateix dissabte el número 2 de Colau, Joan Subirats, apuntava en una entrevista a Catalunya Ràdio que “Manuel Valls va agafar una certa distància amb la política oficial de Ciutadans en la fotografia de la plaça Colón. Ara sembla que està intentant marcar-hi distàncies”. L’objectiu és clar: que Manuel Valls sigui percebut com un element aliè a C’s i a les elits que representa, de manera que el seu suport pugui ser digerit pels que van votar BeC. Sobretot, que s’oblidin que Valls va guanyar només al districte més acomodat de la ciutat (Sarrià-Sant Gervasi) -per tant, les elits li van donar suport amb força-, i que no fa tant temps era infamat per BeC com el que és, algú que mentre governava a França es va prodigar en polítiques contra la classe treballadora i en accions de caire xenòfob i racista, inclòs l’arrest i deportació a Kosovo d’una nena gitana de 15 anys mentre feia una excursió amb l’escola.

D’altra banda, la segona línia argumental s’orienta a culpar ERC d’aquesta situació per no voler entrar a formar part d’un govern tripartit ERC+BeC+PSC encapçalat per Ada Colau. Que BeC perdés les eleccions, que ERC les guanyés, o que el PSC s’hagi negat a asseure’s a parlar amb Ernest Maragall són elements secundaris que no poden amagar la traïció d’ERC a les forces progressistes de la ciutat. Òbviament es deixa també d’esmentar convenientment que Ernest Maragall va descartar governar amb l’antiga Convergència (JxCat), bèstia negra dels comuns, i que va oferir un govern paritari a BeC, encapçalat per ell com a alcalde i amb Ada Colau en una espècie de paper de vicealcaldessa sobre la base d’un acord programàtic progressista, republicà i en defensa dels drets fonamentals. Aquest acord semblava el més fàcil a nivell polític, sobretot si es té en compte que els programes polítics d’ambdues formacions (ERC i BeC) són els que contenen més coincidències, molt més que el de BeC amb el del PSC i no cal dir amb el de C’s, tal com van certificar recentment el digital Crític i StoryData. Ara el que és important és tapar tot això a ulls dels que van confiar en Ada Colau el proppassat 26 de maig.

Diuen que la política és l’art de transformar allò impossible en possible, però encara que el paper ho aguanta tot seria convenient que Ada Colau i el seu equip no fessin l’acció de tractar com a poc lúcids els seus votants i els barcelonins en general. Aquests són perfectament capaços d’observar que l’estratègia de culpar ERC que Ada Colau hagi d’acceptar els vots de Manuel Valls respon a la necessitat imperiosa d’evitar que BeC es parteixi per dins com a resultat d’una decisió que políticament és difícil de justificar davant del seu propi electorat. Alguns diran que Colau té el suport de les bases, que van votar majoritàriament per aquesta opció divendres passat, però la veritat és que aquest suport no va provenir del conjunt dels inscrits (que en els estatuts de BeC representa el “Comú”), sinó d’un òrgan molt més limitat en nombre de membres, el “Plenari”. És cert que no fa falta que BeC convoqui el “Comú” si no hi ha algun pacte amb una altra força política que hagi de ser ratificat, però aquest òrgan, en el qual poden participar el conjunt dels inscrits de BeC, també pot ser convocat per tractar “qualsevol assumpte que es consideri d’especial rellevància”. Doncs bé, es veu que rebre o no els vots del candidat de les elits per conservar l’alcaldia no ha estat considerat “d’especial rellevància” per la direcció de BeC. És impossible no intuir certa preocupació d’aquest equip dirigent a una oposició bastant significativa (qui sap si majoritària) de les bases a un escenari de pactes com el que s’està configurant. I aquesta és també la raó per la qual Ada Colau no vol arribar a cap pacte amb Jaume Collboni abans del dia 15 de juny. Si això succeís, hauria de convocar el “Comú” perquè el conjunt d’inscrits de BeC es pronunciessin sobre aquest pacte i, de forma indirecta, sobre la necessitat de rebre els suports del Sr. Manuel Valls.

Però més enllà d’això, les decisions de Colau i el seu equip posen sobre la taula un altre aspecte més que inquietant: que abans que els seus principis, està la seva necessitat de conservar el poder al preu que sigui, ja que davant la impossibilitat de tenir el que desitgen (un govern d’ERC+BeC+PSC), prefereixen ser ells els que mantinguin l’alcaldia encara que sigui a costa d’assumir una contradicció flagrant en termes polítics, quan el més coherent a nivell programàtic seria entrar a formar part del pacte ofert per ERC o, si això no és possible, passar a l’oposició d’un govern d’Ernest Maragall en minoria. Algú podria dir que la política és així, però no deixa de ser xocant observar aquest tipus de comportaments en una força política que havia fet bandera del que es va anomenar “nova política”. Sembla ser que aquesta “nova política” ja ha deixat de ser-ho i ara és, senzillament, la política de tota la vida.

I una última derivada. Els comuns havien lluitat per construir el seu espai polític a Catalunya al marge del que ells denominen els blocs independentista (ERC, JxCat i CUP) i unionista (C’s, PSC i PP), i havien abanderat la superació d’aquests blocs mitjançant pactes polítics. Ara, amb aquesta decisió d’Ada Colau i BeC, els comuns s’alineen definitivament amb un d’aquests blocs, i enterren així la seva utilitat com a pont entre tots dos mons (sempre des del seu punt de vista). Potser el més coherent davant la impossibilitat de construir un govern tripartit hagués estat retirar-se a l’oposició per salvaguardar la seva “equidistància”, però resulta que en els temes del poder hi ha consideracions que sembla millor deixar de costat. El temps dirà si el moviment d’Ada Colau a Barcelona acabarà sent una plasmació pràctica de la dita “malament va qui no pensa en l’endemà”.

About the Author

Pol

Nascut el 1987 a Barcelona, soc politòleg per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Polítiques Públiques i Socials per la UPF-Barcelona School of Management i la Johns Hopkins University. Treballo per millorar la vida de la gent que m'envolta des de la universitat i des de l'àmbit local a Sant Adrià de Besòs.